L'estil que ens delata: com il·lustrem els jocs a Culture Games

Quan obrim una caixa de Culture Games, no només en traiem cartes, regles i components: en traiem un petit univers il·lustrat que respira història, humor i personalitat. El nostre estil visual és tan reconeixible que el podries identificar a simple vista en una fira, en una estanteria… o fins i tot enmig d’una traïció medieval.

Però, com és exactament l’estil il·lustratiu de Culture Games? Per què l’hem triat? I, sobretot, per què creiem que és una de les claus de la nostra connexió amb el públic?

Anem per parts.

Des del primer moment, teníem clar que volíem il·lustracions que parlessin com nosaltres parlem: amb proximitat, amb respecte per la història, però sense por a la riallada.

Els nostres personatges no tenen proporcions clàssiques ni realisme renaixentista: tenen celles tortes, cares desencaixades i mirades amb més expressivitat que un capítol sencer d’una sèrie. Són com dibuixos animats trets d’un còdex boig, i per això connecten tan bé amb públics de totes les edats.

No volíem solemnitat. Volíem explicar batalles, processons, llegendes i rituals… sense que semblés una classe d’història. Volíem que una monja, un trobador, un confrare o un traïdor semblessin, sobretot, personatges jugables.

Un estil narratiu: cada carta és una vinyeta

No només dibuixem, també interpretem. Cada carta de “El Sant Trobada” o de “TRAÏCIÓ – L’Últim Vot” té una escena, una emoció, una microhistòria. No hi ha decorat de farciment: tot compta.

L’estètica recorda a les sèries d’animació amb fort caràcter visual, com Rick & Morty o Els Simpson, però amb picades d’ullet medievals i referències històriques amagades. Sí, amagades. Perquè si t’hi fixes, potser veuràs al fons una torre recognoscible, un gall que no hi és per casualitat, o un gest que remet a una escena real de la història.

 I per què funciona?

Perquè la gent s’enganxa abans per una imatge que per una data. Perquè si veus una carta i rius, o dius “anda, això és com al meu poble!”, ja has fet clic amb el joc.

El nostre estil fa que el patrimoni sembli jugable, no intocable. L’apropa, el converteix en anècdota, en emoció, en partida.

I sí, també en marxandatge.

Què busquem quan il·lustrem?

• Que el jugador se senti dins de la història.

• Que hi hagi humor, però sense ridiculitzar.

• Que el patrimoni no es congeli, sinó que es mogui, canti, dubti o fins i tot traeixi.

• Que l’art no sigui decoració: sigui motor de narrativa.

 El que ve

Seguim treballant amb aquest estil en l’expansió de El Sant Trobada, en nous títols que encara no podem revelar, i en projectes on la il·lustració no és un afegit, sinó la porta d’entrada.

Perquè a Culture Games, dibuixar també és explicar. I si ho expliquem amb el nostre estil… és difícil oblidar-ho.